Aquell cap de setmana la meva parella havia marxat per visitar als seus pares.
Em trobava tot sol, però alguna cosa estranya es respirava en l'ambient, vaig recórrer totes les instàncies de la casa, per comprovar que tot estigues bé i no vaig saber trobar la causa d'aquella sensació tan estranya.
Tonteries, el meu tarannà aprensiu feia de vegades males passades.
Faré alguna cosa per sopar i després aniré tranquil a dormir. Quina hora tenim? Al mirar al rellotge de la cuina, ho vaig entendre tot, les agulles corrien en sentit contrari, allò no podia indicar cap cosa bona. També els temporitzadors de les bombes, sempre conten al revés. Estava descontant minuts, com si s'acostes alguna cosa terrible, potser m'indicava els minuts que en quedaven de vida. Tenia que fer alguna cosa, no podia quedar de mans plegades, mentre aquell monstre (per cert regal de noces de la meva sogra) m'anava recordant que tot s'acaba.
Però que fer? No el podia pas parar, em moriria de sobte. Sols podia preparar les coses, perquè fossin el més suaus possibles, escriuria una carta de comiat a la meva parella o millor, mangaria tot el que els metges m'havien prohibit, no, ja se, trucaria al meu jefe, hi li diria tot allò que penso i no m'atreveixo a dir-li, doncs no, el millor que podia fer, seria posar-me a bé amb deu, però quines tonteries estic dient, si jo no sóc creient.
Va ser una nit terrible, el cervell no parava de rumiar i jo sense trobar cap solució, el cor amb bategava cada cop més fort, pot ser que si, que s'anava acostant l'hora.
amb aquestes sento la veu de la meva parella que ha tornat de viatge.
"Hola carinyo ¿tot va bé?"
"Perdona, però no vaig pensar ha dir-ho vaig canviar la pila del rellotge i em sembla que la vaig posar al revès.
Josep Casanellas 12-02-2016
Entrades
