Les buguenvíl·lees llençaven un suau
perfum i agradable. A sota i a redós de l'ombra de l'enfiladissa, la
Magdalena, escatifenyava a enllestir la bugada, sota el gran emparrat
que cobria el gros safareig, on les dones del carrer solien anar a
rentar la roba. En aquella hora, xafogosa, estava ben sola. Havia
deixat els seus nanos dormint la migdiada i se’n havia anat fins a
les basses, ja que era una hora bona, hi havia quietud desprès de
tants dies de sentir trets.
La Magdalena, tenia el neguit d'acabar la bugada. Havia deixat la canalla sola, el Josep, el Bartomeu i la nena. Pensava en la seva menuda la Neus, i que quan aquesta despertaria, si no hi trobava a ningú s'espantaria, i no volia que la nena agafes por. Tant distreta estava acabant de rentar, que no va parar esment de que s'acostaven soldats.
Al alçar el cap, per treure l'última peça de l'aigua, va tenir un fort esglai, hi havia un home que se li acostava, se li va escapar un fort crit, ja son aquí, va pensar, venent els soldats, hi es va cuitar ha marxar cap a casa.
La casa era una masoveria, on hi vivien les tres famílies, amb un pati comunitari, i les vivendes, estaven rodejades d'un jardí frondós, i espès, i al darrere per les hortes, una mica separades del poblet a la vora de la riba del riu.
Ells malgrat tenir, des de feia uns dies, les tropes rebels, estacionades al bosc proper, no havien tingut cap por, les canonades i dels trets, que eren dirigides al centre de la vila, de la població, ells a la masia, els quedaven lluny, no eren a l'abast dels canons.
El soldat, en veure's descobert, un mercenari ha sou, al percebre el gran crit de la dona, de la Magdalena, la cara se li va omplir d'odi, i agafant rapit el fusell el va carregar, i amb la culata a l'espatlla, l'apunta, i talment com si caces una llebre, apretà el gatell i disparà.
L'espetec del tret, és va fer sentir per tota la plana, els gossos no paraven de bordar, i al galliner, hi va haver un gran xivarri.
Prestament, va sortir de la casa veïna, la Mercè, la seva cunyada, que al sentir el tret va poder veure que havien ferit ha la Magdalena, ràpidament la va anar a auxiliar, ella encara tenia un alè de vida, però se li escapava com l'aigua d'un cistell.
-- Cuida’t dels nens, li va dir, -- i quedà inconscient.
La Mercè, junt amb altres dones, l'entraren a la casa, la recostaren en un sofà de l'entrada, i avisaren al metge, i quan aquest va arribar, ja era conscient del que li havia passat. El metge li va practicar una cura d'urgència, i la va derivar a l’ hospital amb el mateix carro en que ell havia arribat .A l'hospital, el cirurgia, la va reconèixer i li va dir:
- Has tingut molta sort, la bala que t’ha encertat, t’ha fet ferides que no eren mortals, de necessitat.
Al empedrat del safareig al mig de les llosses, al costat de les clavellines, va quedar una gran taca de sang, i els esquinçalls del vestit voleiaren al vent.
Joan. Versionat el relat, del Octubre 1993. Octubre 2019.
Entrades
