A totes les "Dolores" del món

M`he posat a pensar a qui admiro, qui m`hauria agradat ser o a qui m`hauria agradat assemblar-me i no em puc decidir per ningú en concret.
Admiro a molta gent sobretot la que ha canviat la història anb algun fet valent, generós, altruista tot i posantt en perill fins i tot la seva integritat, llur vida i a vegades hipotecant la seva família i amics en l`intent. També els científics de renom, els metges reconeguts, els mestres pioners que han deixat petjada en els seus pacients o en els seus alumnes.
Però he decidit que admiro molt més la gent anònima que ha lluitat pels seus ideals i les seves idees deixant la vida en la lluita i que no surt als llibres, que potser fins i tot jeu en una fossa oblidada, la gent del carrer, la que mai ha estat ni serà famosa o coneguda però que la seva vida ha estat exemple d`amor, entrega, valor i generositat sense límits vers els seus pares, després la seva parella i els seus fills; els metges abnegats que fan més hores que un rellotge per donar esperança i ajuda als altres; als mestres de les escoles que es preocupen més enllà del que se`ls pot demanar per acompanyar el creixement com a persones dels seus alumnes, no momés transmeten coneixements.
La història ja ha fet els honors als personatges il.lustres, els que omplen les pàgines dels llibres, manuals, enciclopèdies o Viquipedia i milers i milers de webs d`internet.
Vull adreçar la meva admiració per una dona, desconeguda per la gent gran història, per la meva àvia, que va lluitar per tirar endavant els seus quatre fills, sola i en temps de guerra i potsguerra, treballant de sol a sol al tros per poder alimentar la meva mare i els meus oncles. En ella personalitzo a totes les dones que com ella van viure moments i temps molt durs.

Encara que va morir quan jo només tenia cinc anys, la recordo sempre cantant i explicant-nos contes a la germana i a mi. La casa s`omplia amb les nostres amigues perquè la Dolores mai perdia la paciència amb la canalla ni li feiem nosa. El seu llegat és oral perquè no cnservo res escrit per les seves mans però amb tants pocs anys em va deixar la seva petjada i una canço que la meva germana i jo sempre em recordat i que ara, gràcies a internet he pogut recuperar sencera i fins i tot amb música  que l `acompanyava. Una història que començava dient:

        Eran dos hermanos huerfanos
        nacidos en Barcelona
        el niño se llama Enrique
        la niña se llama Lola.
El meu reconeixement és per totes les Dolores del món i a elles vull honorar perquè han estat, són i seraan els pilars de la vida de molts de nosaltres.

Antònia Cabré

Comentaris d'un llibre

Aquest mes, al club de lectura, hem llegit el llibre "Les Amants" de l'autora Austríaca, Elfride Jeline, premi Nobel de literatura , i teòricament m'hauria de haver agradat, un premi Nobel es un premi Nobel, però cosa estranya amb mi, que gaudeixo molt llegint,  en aquest cas he patit, i es perquè en la meva opinió,es tracta de l'obra mes corrosiva, desesperançadora, i nihilista, que havia llegit mai.
Les protagonistes dues noies joves, i el seu únic desig a la vida és trobar un home que les mantingui, i les permeti pujar en l'escala social; per aconseguir-ho només saben fer  servir una única arma, quedar-se embarassades, la qual cosa no ho veuen com un acte d'amor sinó com un recurs necessari per aconseguir els seus objectius. Elles no desitgen el fill, al contrari , pensen que es com un cuc , que es desenvolupa a dins seu, i que farà content el mascle. Una d'elles se'n surt bé, de tot el que vol, l'altre no.
Els homes tampoc no hi queden gens ben parats , l'autora el pinta com uns éssers primitius, violents,primaris i alcoholitzats.
Pot ser que l'autora volgués fer una caricatura àcida, de la societat de consum, en la que és més important, posseir que ser, però ho pinta amb una falta de valors morals , en que no si veu ni una gota d'amor, envers als altres, ni amor maternal, ni romàntic ,ni amor a res.
Potser per la meva formació cristiana, penso que es tot al reves, crec que ens hem d'estimar, els uns als altres.  El cas es que se m'ha m'ha fet molt desagradable de llegir.
També volia comentar sobre l'estil d'escriure, que segur, es molt original, dons sembla escrita per un "robot", els grans crítics de novel·la, hi deuen haver trobat el seu merit, però es molt feixuga de llegir. No te punts ni comes, ni majúscules, ni punts i apart, i per adobar-ho es molt repetitiva, segur que esta fet expressament, això es clar, però si almenys el tema o argument fos agradable, dons mira, seria de més bon pair, però aquest no és el cas. Jo he acabat, pensant que si de veritat l'autora, veu el seu mon mes proper, d'aquesta manera, no m'estranyeria que acabes suïcidant-se


Montserrat Canals