BONES FESTES

DANSA DE LES COMPARSES

Ves per on faig un pom

en el prat florit d'una canço infantil

Omple el farcell de l'avia,

tinc un afany desconegut,

l'àroma m'embriaga i confon.

I amb la força d'un anhel,

aplego i aplego fins esgotar-me

les llàgrimes em salten

sense saber perquè.

Potser per un desig incomplert,

per una música oblidada.

Però ha arribat l'hora de tancar el farcell,

de carregar el carro de l'avi. 

de tornar al poble i escampar les flors,

catifes de feste per la dansa de les comparses

                          Albert Riba Tallada

ESTIU

El Sol et convida a tancar els ulls,

t'acarona com mà amiga,

t'empeny a despullar-te i a buscar

la frescor del'aigua a la pell.

Tant se val si és el mar 

o un riu d'alta muntanya,

l'estiu dubta sovint

entre la quietud i el moviment, 

entre deixar-se anar i fer recerca.

Els teus ulls són ara el meu mirall,

la teva presència m'ajuda a estar present,

la teva mà -la acarona amb calidasa-

em desperta amb suavitat

d'una migdiada de tendreses.

I de sobte un xàfec s'ho endú tot

i no sabem si el nostre estiu

només ha estat

un somni.

                     Pep Forns

                     16/9/2016

EL SILENCI DE LES PEDRES

Ara, el clam de les pedres

s'escola pels murs,

trenca el silenci.

Alcen llurs veus.

Darrere revolts polsegosos

resurgeixen murs i claustres.

Cel-les i estances

obliden temps de silenci.

La catoixa desperta

i les paraules resonen

on en temps dels monjos

regnava el silenci.

Amb ella hem recuperat

la historia d'una comarca.

que va nèixer al seu redós

i que mai l'ha oblidada.

                    Mª Antònia Cabré

                    Setembre de 2016

BARRIS

Vull,
mantellines fines, bastons creuats,
l'esclat dels coets i clavells vermells.

Somio,
Palplantada fent arrels en l'asfalt,
oferint branques per guarnir portals.

Sento,
el bes dels dos velluts giravoltant
i refilar la cançó en boca muda.

Gaudeixo,
el pessic dolç dins paperina blanca
i l'espurneig del llum en el riu d'infants.
Vull,
       Somiar,
                  Sentir,
                            Gaudir,
                                        tots els Barris

Natàlia Colet- Juny 2016
                                                         

LA GINESTA

Petites llavors de ginesta
enfilades en un penjoll.
Petites llavors de ginesta,
oblidades en un racó

Petites llavors de ginesta
en un calaix apareixen.
Petites llavors de ginesta,
tardes xafogoses reneixen.

Petites llavors de ginesta
enfilades en collarets.
Petites llavors de ginesta
regals infantils al capvespre.

Petites llavors de ginesta
que una mare rep amb amor.
Petites llavors de ginesta
són un present que surt del cor.


                                        Mª Antònia Cabré
                                        Abril del 2016

EL RELLOTGE

  Aquell cap de setmana la meva parella havia marxat per visitar als seus pares.
  Em trobava tot sol, però alguna cosa estranya es respirava en l'ambient, vaig recórrer totes les instàncies de la casa, per comprovar que tot estigues bé i no vaig saber trobar la causa d'aquella sensació tan estranya.
  Tonteries, el meu tarannà aprensiu feia de vegades males passades.
  Faré alguna cosa per sopar i després aniré tranquil a dormir. Quina hora tenim? Al mirar al rellotge de la cuina, ho vaig entendre tot, les agulles corrien en sentit contrari, allò no podia indicar cap cosa bona. També els temporitzadors de les bombes, sempre conten al revés. Estava descontant minuts, com si s'acostes alguna cosa terrible, potser m'indicava els minuts que en quedaven de vida. Tenia que fer alguna cosa, no podia quedar de mans plegades, mentre aquell monstre (per cert regal de noces de la meva sogra) m'anava recordant que tot s'acaba.
  Però que fer? No el podia pas parar, em moriria de sobte. Sols podia preparar les coses, perquè fossin el més suaus possibles, escriuria una carta de comiat a la meva parella o millor, mangaria tot el que els metges m'havien prohibit, no, ja se, trucaria al meu jefe, hi li diria tot allò que penso i no m'atreveixo a dir-li, doncs no, el millor que podia fer, seria posar-me a bé amb deu, però quines tonteries estic dient, si jo no sóc creient.
  Va ser una nit terrible, el cervell no parava de rumiar i jo sense trobar cap solució, el cor amb bategava cada cop més fort, pot ser que si, que s'anava acostant l'hora.
  amb aquestes sento la veu de la meva parella que ha tornat de viatge.
"Hola carinyo ¿tot va bé?"
"Perdona, però no vaig pensar ha dir-ho vaig canviar la pila del rellotge i em sembla que la vaig posar al revès.

           Josep Casanellas           12-02-2016
  

PESSEBRE AL MONTCAU

  El pessebre, es una de les tradicions de Catalunya, per le Festes de
Nadal, es costum de fer-los present, a diferents indrets.

  El GESS, grups Excursionistea de Sant Sadurní, en seu a la Llar, va decidir de dur un pessebre a la muntanya, van escollir al Montcau, que tot i esser una muntanya del terme de Gelida, es molt present des de la vila, una de les muntanyes altes de la contrada de 642 m. des del cim s'elvira tota la plana del Penedés i de la telo de fons la serrelada de Montserrat.

  En aquelles dates, a la revista Cordada, d'excursioniste, hi sortien unes imatges de l'auguració d'un refugi d muntanya, a la Cerdanya, als estany de la Pera. Els va agradar el refugi, hi van decidir, que un refugi de muntanya, era el lloc adecuat, per acollir a la Sagrada Familia.

  Al grup, es van distribuir les tasques, i es van posar a fer una maqueta del refugi de l'estany de la Pera. Buscaren materials nobles per construir el refugi, un cop acabat, el van exposar, en un aparador, d'una botiga del Raval, i anunciant, els dies que farien l'excursió al Montcau, al porxo del refugi i van col.locar les figures del naixament.

  Un diumenge al matí, abans de Nadal, una colla de xicots, van enprendre la caminada, fins al Montcau. Anaren per l'antic camí de les mines de carbó, fins el torrent del Tro, i des de allí, s'enfilaren al castell de Subirats, i després fins a Can Ros.

  Al ser a l'indret de Subirats, es va començar a fer-se sentir l'aire, i a mesura que ascendien, es feia més present. L'aire, va passar a vent, i les ventades cada vegada eren més fortes.

  Un cop al cim, alló ja eren ràfegues de vent, van haver d'assegurar en uns rocs la maqueta del pessebre, perquè no se l'endugués d'una ventada. Tenien pensat fer enlairar globós, per fer la festa més lluïda, van desistir, per por de provocar un incendi, pel vent que hi feia.

  Un cop assegurat el pessebre, van entonar una nadala, que es devia escampar per totes les muntanyes i valls, i vall va, que ara rebugava de valent, el vent i els ara impossibles restar més temps a l'en temperi.

   tornaren a casa satisfets i esventats, contents de posar una fita, una primera pedra, al pessebre al Montcau, on encara la tradició perdura.


                                     Joan Guilera