Fusió d'arts

                            Un nou any, ens agradaria compartir els nostres escrits amb tots vosaltres

                                                         De nou, ancetem el curs a la radio.

                                                                     Nous relats, nous poemes i noves il·lusions

LA VINYA

Les ombres de les ginestreres s`allarguen mendrosament sobre el camí polsós que hem agafat per accedir fins a la vinya, quant hem deixat la carrerada, vorejant l`espadat que davalla fins al congost, on la riera deixa discorre les seves aigües escasses.
A l`esquerra, les fileres de ceps, com onades disciplinades, vam movent els seus pàmpols verds amb taques blaves, resultes de les últimes ensulfatades. Com uqe la vinya fa pendent, albirem tota la munió de ceps, fins que a perdre`s a la feixa de baix.
A la dreta, un gran marge separa les propietats, on una espècie de balma dona a una cova natural, on els jornalers guardaven els estris de treball. En un racó unes xarxes de filferro donen testimoni, que en altre tremps, els pagesos havien tingut animals domèstics per el seu consum, però una nit, una guilla, o altres salvatgines, entraren al reixat i feren una gran destrossa, espantant i devorant, els pobres animalons allí tancants.
Una bassa, que recull les aigües de la pluja, té al seu entorn un petit hort, amb algunes plantes de flors. destaca un roser bord, que mostra les seves roses pàl.lides.
Al passar, per les rngleres de ceps, sota els pàmpols verds, veiem els raïms de xarel.lo, rodons, rossos i daurats. Cedim a la temptació i collim uns gotims que desgustem amb gran plaer.
El dolç del raïms promet una bona collita, la verema està al caure.
En un extrem del camp, prop del camí hi ha un gran nesprer, que amb les fulles verdes i llustroses, són un oasis en mig del camp, a les hores de la canícula. Els veremadors si ajunten sota la seva ombra, on repenent forces, fent un mos i bevent el vi del país. Els ocells hi fan estada hi anidem falciots i caderneres.
Davallem pel camí fins a la feixa de baix on hi ha una altra vinya petita, que han replantada de bell nou, amb ceps de raïms macabeu. El camí baixa entemig d`ametllers esmerlits, que aguanten les marjades, perquè no es precipiti el tereny sobre la vinya nova.
Tanca, tota la vinya, una torrentra, rodejant-la un canyissar i un petit bosquet, amb alguns, pins feixes, i entre ells un codonyer, que quant el ventijol bufa, fa moure les fulles i ens descobreix els fruits d`arbre, com petits sols, que llampeguejant, sobre la verdor del torrent, il.lumina el fullam espès.
A l`entrada del bosquet, un reguitzell de plantes remeieres ens perfuma aquella hora de quietud.
Fosqueja ja, i a l`hora tardana del capvespre de setembre, retornen a casa. A l`horitzó, el primer, estel de la nit ens fa l`ullet.


                         Joan Guilera i Miquel

poemes pintats

TEMPESTA

Núvols  molsuts, galopen pel cel

s’endevina el brogit de tempesta.

Es vinclen les espigues

onejant com la mar

amb escuma de roselles.

Blau, groc en moviment

i el meu cor en calma.

Natàlia Colet

poemes pintats

BALCÓ DE LA PLAÇA

La parpella llisca suau,

a mig aire, just per encarar

avall la mirada,

el que vull copsar

toca de peus a terra.

La boca de moment ben closa,

flaire de flors quan

el ventijol les somou.

La resta del meu món

és tot resguardat darrera

les parets emblanquinades.

Natàlia Colet

Quan tornis

Quan tornis.

Trobaràs el plaer de caminar per nous camins

Les veus del cor ja no t’enganyaran

El calor d’unes mans t’esperen

Quan tornis.

Veuràs els mil colors del aire

Dues poncelles que confien en tu

Pensaràs, que el millor falta per venir

Quan tornis.

Vull que busquis, la mixtura que ho cura tot

El Serrat cantarà d’alegria,

i la foscor ja haurà passat

Quan tornis...

Josep Casanellas                 

A 31 d’Agost de 2013

NAS VERMELL

A les Rambles de Barcelona hi ha un còmic que ha plegat del circ. Amb el seu nas vermell, disfruta sentint la xerradissa dels pardals que es refugien a la copa dels arbres. Jordi, el clown, ha decidit buscar-se un nom artístic i fer vida de carrer, és a dir distreure els que es passegen pel cor de la gran ciutat.
Té una bossa plena de nassos de pallasso per regalar. Ha instal-lat una tarima vella forrada amb plàstic adhesiu de coloraines i convida la mainada a pujar-hi. A l`escenari improvisat hi poden recitar un embarbussament, una enganyifa o bé proposar una endevinalla al públic.
L´Aida és una nena cepada amb unes dents com la neu que agafada de la mà de son pare. s`atura i no pot reprimir l`impuls de dir:
-Jo! Jo!...Jo sé un embarbussament!-
La gent del voltant queda sorpresa per la llestesa amb qué la nena, que no deu tenir pas més de vuit anys es decideix  pujar a l´escenari improvisat.
-Vaja! Que ets eixerida!- Li diu el pallasso mentre l´ajuda a pujar.  -¿Com te dius?-
-Em dic Aida.-
-doncs bé-.
L´artista es dirigeix als que ramblejanven, aturats per la curiositat.
-L`Aida ens recitarà un embarbussament. Es tracta de que fem silenci i escoltem.-
Es fa quietud. El pare fa cara d`intrigat mentre el clown fa un senyal a l`Aida per avisar-la de que pot començar. Ella es precipita:
-Un plat pla ple de pebre negre n`era.-
Un plat pla pla.....Ai! M´he equivocat!
Ell se la mira i, pacient, li diu:
-Bé, com que aquí som generosos et donarem una segona oportunitat! Respira fondo, Aida concentra´t bé. Ja saps que el secret és dir l´embarbusament sense embarbussar-se.-
La nena segueix el consell. Respira fondo uns segons, tanca un moment els ulls i amb la seguretat d`un jogar d´époques llunyanes recita:
-Un plat pla ple de pebre negre n´era.-
Un plat pla  ple de pebre negre està.
-Molt bé! Molt bé! Molt bé....- coreja la gent, aplaudint.
El pallasso agafa un nas vermell de la bossa, el posa a l´Aida felicitant-la i després l`ajuda a baixar. Ella se`n va corrent, contenta i satisfeta, a abraçar son pare.
Al cap d`una estona, mentre el pallasso segueix convidant la quixalla a participar, l`Aida, que du el nas vermell, salta de cop amb la pregunta:
-Pare, jo de gran vull ser pallassa. I tú, què vols ser quan siguis gran?
El pare somriu i el conte s`acaba.

                                           Eulàlia Via

L`ALTRA CANTÓ

Ens haviem d`amagar en els llocs més insospitats, ja que si ens veien, s`acabava tot. Ens haviem acostumat a l`angoixa. A la desaparició dels coneguts.
Cadascu es preoupava de si mateix i només la lluita contra la por i la supervivència ja ocupava el cervell. Havia estat tot massa de cop i no estàvem preparats.
Lo havia sentit parlat de la por a lo desconegut. Però no estava preparat per que això desconegut ens destruís. No sabíem ni que eren, ni d`on venien ni que volien. La mort ens trepitjava els talons cada dia.
La desbandad general era un complert caos. I no havia llocs segurs. Llocs segurs. Llocs on poder posar ordre a les idees. Llocs on pensar. Organitzar-se. Contra què?
Havíem perdut la noció del temps, del calendari. Només existia la gana, la violéncia, i buscar llocs. Llocs segurs. N`hi havia? Podíem fugir d`allò?
Cada dia, per la tarda, al voltant de la mateixa hora. Després de buscar un refugi entre els edificis derruïts, dels quals es podia veure en molts l`estructura, es notava que allò que ens terroritzava, anava arribant, matant.
Em posava de cuclilles en el forat més fosc, cara la paret, tapat amb qualsevol cosa que trobés, i tancava els ulls amb tota la meva por. em feien mal, però el terror que notava pels voltants era més dolo rós. estavem vençuts
La ciutat estava desconeguda, la gent separada, morta, aterrida. Fugíem amb l´uúnic desig de veure l`endemà.
Cada dia era igual. I caminava cap a les afores. Encara amb alguns edificis baixos. Allí es respirava una mica millor, però ja podia trobar gent que no estava posseïda pel terror.
Encara que ALLÒ també passava alguna vegada per la zona, noera omnipresent com a la zona central de la ciutat. havia millors llocs on amagar-se,ó si més no, s´hi podia sobreviure, d`una altra manera.
la incertesa, ó millor, la prudència, feia buscar llocs més allunyats de la ciutat i d`allò.
Vaig arribar davant un penya-segat. a la part superior era tot color marró, sense vegetació. Però del fons del penya-segat s`observava una vegetació poderosa i verda. Un canvi atractiu. La baixada per la paret del penya-segat era quasi impossible. Però res amb faria aturar, i més encara si mirava enrere.
Vaig intentar baixar una part arrapat a la paret i fent malabarismes. L`objectiu era arribar a aquella immensa branca. Hauria de saltar. Sense pensar-ho massa, no havia de ser difícil, vaig fer un bon salt i vaig agafar la branca amb els braços, intentant a la vegada reposar els peus en les branques inferiors. Vaig anar caient branca sota branca, però curiosament semblava controlat. Els moviments semblaven lents i fàcils. L`arbre, inmens, com totos els d`aquella vall ó torrent, protegien el sotobosc, certament misteriós.
La sensació acollidora que vaig tenir, després de la dificultosament fàcil baixada del arbre, em va produir una calma traïdora.era com un nou món. arribava Alló per aquella zona?. Estava habilitat? quina dimensió tenia?. Impotància relativa; em sentia bé.
Hauria menjar?. No era important, en aquells dies no tenia gana, ó la por havia bloquejat els meus sentits i necessitats.
Un so insistent i repetitiu em va despertar. Vaig moure les parpelles varies vegades fins que agafava la consciencia d`un nou estat. estava al llit amb el cor accelerat. I celebrant que tot allò fòs un somni
No era la primera vegada que somiava sobre Alló. Variaven alguns escenaris i sensacions.
Però m`aixecaria i disfrutaría del cantó de la vida en estat de despeert. Buff

           Autor:             Joan Pintado       

A una dona

Li agrada la bona taula,

amb, una agradable parla.

Dóna tot el que te,

de la tristesa, no ho se

Un mar d’humanitat,

un riu d'alegria

Tot ho viu intensament,

com si fos l’últim pensament.

L’alegria constant,

la fa mes interresant.

Un bon record,

ha deixat en el meu cor

Sap ser Inteŀligent,

i ho dissimula, subtilment.

Es, la del somriure formós,

aquesta es la Dolors

A dia 3 d’Abril de 2013  Josep Casanellas

Participació del grup, Tast de Paraules, en la Setmana de la Gent Gran

Lectura de l'obra teatral, Missio de Pau.  El dia 4  d'Abril del 2013

A totes les "Dolores" del món

M`he posat a pensar a qui admiro, qui m`hauria agradat ser o a qui m`hauria agradat assemblar-me i no em puc decidir per ningú en concret.
Admiro a molta gent sobretot la que ha canviat la història anb algun fet valent, generós, altruista tot i posantt en perill fins i tot la seva integritat, llur vida i a vegades hipotecant la seva família i amics en l`intent. També els científics de renom, els metges reconeguts, els mestres pioners que han deixat petjada en els seus pacients o en els seus alumnes.
Però he decidit que admiro molt més la gent anònima que ha lluitat pels seus ideals i les seves idees deixant la vida en la lluita i que no surt als llibres, que potser fins i tot jeu en una fossa oblidada, la gent del carrer, la que mai ha estat ni serà famosa o coneguda però que la seva vida ha estat exemple d`amor, entrega, valor i generositat sense límits vers els seus pares, després la seva parella i els seus fills; els metges abnegats que fan més hores que un rellotge per donar esperança i ajuda als altres; als mestres de les escoles que es preocupen més enllà del que se`ls pot demanar per acompanyar el creixement com a persones dels seus alumnes, no momés transmeten coneixements.
La història ja ha fet els honors als personatges il.lustres, els que omplen les pàgines dels llibres, manuals, enciclopèdies o Viquipedia i milers i milers de webs d`internet.
Vull adreçar la meva admiració per una dona, desconeguda per la gent gran història, per la meva àvia, que va lluitar per tirar endavant els seus quatre fills, sola i en temps de guerra i potsguerra, treballant de sol a sol al tros per poder alimentar la meva mare i els meus oncles. En ella personalitzo a totes les dones que com ella van viure moments i temps molt durs.

Encara que va morir quan jo només tenia cinc anys, la recordo sempre cantant i explicant-nos contes a la germana i a mi. La casa s`omplia amb les nostres amigues perquè la Dolores mai perdia la paciència amb la canalla ni li feiem nosa. El seu llegat és oral perquè no cnservo res escrit per les seves mans però amb tants pocs anys em va deixar la seva petjada i una canço que la meva germana i jo sempre em recordat i que ara, gràcies a internet he pogut recuperar sencera i fins i tot amb música  que l `acompanyava. Una història que començava dient:

        Eran dos hermanos huerfanos
        nacidos en Barcelona
        el niño se llama Enrique
        la niña se llama Lola.
El meu reconeixement és per totes les Dolores del món i a elles vull honorar perquè han estat, són i seraan els pilars de la vida de molts de nosaltres.

Antònia Cabré

Comentaris d'un llibre

Aquest mes, al club de lectura, hem llegit el llibre "Les Amants" de l'autora Austríaca, Elfride Jeline, premi Nobel de literatura , i teòricament m'hauria de haver agradat, un premi Nobel es un premi Nobel, però cosa estranya amb mi, que gaudeixo molt llegint,  en aquest cas he patit, i es perquè en la meva opinió,es tracta de l'obra mes corrosiva, desesperançadora, i nihilista, que havia llegit mai.
Les protagonistes dues noies joves, i el seu únic desig a la vida és trobar un home que les mantingui, i les permeti pujar en l'escala social; per aconseguir-ho només saben fer  servir una única arma, quedar-se embarassades, la qual cosa no ho veuen com un acte d'amor sinó com un recurs necessari per aconseguir els seus objectius. Elles no desitgen el fill, al contrari , pensen que es com un cuc , que es desenvolupa a dins seu, i que farà content el mascle. Una d'elles se'n surt bé, de tot el que vol, l'altre no.
Els homes tampoc no hi queden gens ben parats , l'autora el pinta com uns éssers primitius, violents,primaris i alcoholitzats.
Pot ser que l'autora volgués fer una caricatura àcida, de la societat de consum, en la que és més important, posseir que ser, però ho pinta amb una falta de valors morals , en que no si veu ni una gota d'amor, envers als altres, ni amor maternal, ni romàntic ,ni amor a res.
Potser per la meva formació cristiana, penso que es tot al reves, crec que ens hem d'estimar, els uns als altres.  El cas es que se m'ha m'ha fet molt desagradable de llegir.
També volia comentar sobre l'estil d'escriure, que segur, es molt original, dons sembla escrita per un "robot", els grans crítics de novel·la, hi deuen haver trobat el seu merit, però es molt feixuga de llegir. No te punts ni comes, ni majúscules, ni punts i apart, i per adobar-ho es molt repetitiva, segur que esta fet expressament, això es clar, però si almenys el tema o argument fos agradable, dons mira, seria de més bon pair, però aquest no és el cas. Jo he acabat, pensant que si de veritat l'autora, veu el seu mon mes proper, d'aquesta manera, no m'estranyeria que acabes suïcidant-se


Montserrat Canals

LAIA I EL MÓN DE COLORS

http://www.pageflip-flap.com/read?r=z92FIcINhpQ9XWvfyh