A totes les "Dolores" del món

M`he posat a pensar a qui admiro, qui m`hauria agradat ser o a qui m`hauria agradat assemblar-me i no em puc decidir per ningú en concret.
Admiro a molta gent sobretot la que ha canviat la història anb algun fet valent, generós, altruista tot i posantt en perill fins i tot la seva integritat, llur vida i a vegades hipotecant la seva família i amics en l`intent. També els científics de renom, els metges reconeguts, els mestres pioners que han deixat petjada en els seus pacients o en els seus alumnes.
Però he decidit que admiro molt més la gent anònima que ha lluitat pels seus ideals i les seves idees deixant la vida en la lluita i que no surt als llibres, que potser fins i tot jeu en una fossa oblidada, la gent del carrer, la que mai ha estat ni serà famosa o coneguda però que la seva vida ha estat exemple d`amor, entrega, valor i generositat sense límits vers els seus pares, després la seva parella i els seus fills; els metges abnegats que fan més hores que un rellotge per donar esperança i ajuda als altres; als mestres de les escoles que es preocupen més enllà del que se`ls pot demanar per acompanyar el creixement com a persones dels seus alumnes, no momés transmeten coneixements.
La història ja ha fet els honors als personatges il.lustres, els que omplen les pàgines dels llibres, manuals, enciclopèdies o Viquipedia i milers i milers de webs d`internet.
Vull adreçar la meva admiració per una dona, desconeguda per la gent gran història, per la meva àvia, que va lluitar per tirar endavant els seus quatre fills, sola i en temps de guerra i potsguerra, treballant de sol a sol al tros per poder alimentar la meva mare i els meus oncles. En ella personalitzo a totes les dones que com ella van viure moments i temps molt durs.

Encara que va morir quan jo només tenia cinc anys, la recordo sempre cantant i explicant-nos contes a la germana i a mi. La casa s`omplia amb les nostres amigues perquè la Dolores mai perdia la paciència amb la canalla ni li feiem nosa. El seu llegat és oral perquè no cnservo res escrit per les seves mans però amb tants pocs anys em va deixar la seva petjada i una canço que la meva germana i jo sempre em recordat i que ara, gràcies a internet he pogut recuperar sencera i fins i tot amb música  que l `acompanyava. Una història que començava dient:

        Eran dos hermanos huerfanos
        nacidos en Barcelona
        el niño se llama Enrique
        la niña se llama Lola.
El meu reconeixement és per totes les Dolores del món i a elles vull honorar perquè han estat, són i seraan els pilars de la vida de molts de nosaltres.

Antònia Cabré